Història del club

1919-1928. Primers passos de l'Hèrcules Football Club

Vicente Pastor, el "gepa", fundador de l'Hèrcules FC.

Durant els seus primers anys l'Hèrcules va ser un club modest, sense camp propi, però la qualitat dels seus jugadors infantils no va passar desapercebuda per a les grans societats esportives alacantines. Així, al novembre de 1920 els principals jugadors herculans van ingressar en el Grup Esportiu del Cercle de Belles Arts, que amb el Club Natació eren els dos clubs més potents del moment. No obstant això, els de Vicente Pastor es van refer i van decidir legalitzar-se com a societat com a primer pas per a federar-se. El 18 de setembre de 1922, una comissió presidida per José Masiá va elaborar-ne els estatuts, que van ser aprovats pel governador civil el 20 d'octubre del mateix any.

Una vegada inscrit en la Federació Regional Llevantina de Clubs de Football, ja sota la presidència d'Alberto Misó, podia competir amb altres clubs federats i participar en el Campionat Regional dins del grup B de primera categoria (segon nivell federatiu). La temporada 1923-24 va aconseguir el major èxit d'aquesta etapa, ja que es va proclamar campió de la secció sud. Després de vèncer el SC Castalia, campió de Castelló, havia d'enfrontar-se en la final regional al campió de València, l’Stadium FC, però no va poder disputar-la per no poder costejar els desplaçaments. Aquella mateixa temporada, a la màxima categoria (el grup A), un club alacantí es va proclamar campió regional per primera vegada. Va ser el Club Natació Alacant, el club hegemònic de la ciutat fins que va desaparèixer en 1927 a causa de sancions federatives.

En la temporada 1928-29 l'Hèrcules i la resta dels clubs alacantins, a causa de múltiples discrepàncies, van abandonar la Federació Valenciana i es van inscriure en la Murciana al costat dels clubs d'Albacete i Múrcia, on els herculans van ser enquadrats a la segona categoria.

1928-1936. Camí al cim

La desaparició del Club Natació va provocar un declivi del futbol de la ciutat. Es va passar de competir amb clubs capdavanters a veure partits d'inferior categoria. Aquesta etapa històrica s'inicia el 4 de novembre de 1928, quan l'Hèrcules FC vesteix per primera vegada amb els colors blanc-i-blaus del Natació. Va ser a la Florida, l'antic feu dels nadadors, en el primer partit del Campionat Regional de Múrcia que li va enfrontar a l'Albacete FC i en el qual es va homenatjar José Muñoz Gomis, introductor del futbol a Alacant. L'Hèrcules presentava la seua candidatura per a omplir el buit deixat pel Natació i convertir-se en el seu hereu.

El primer èxit no es va fer esperar. En 1930, sota la presidència d'Eduardo Campos, l'Hèrcules es va proclamar campió regional amateur i subcampió d'Espanya de la mateixa categoria amb jugadors com Jover, els germans Ayguadé, Vicedo o Batista. A partir d'aquell moment, pràcticament cada temporada s'aconseguiria un nou assoliment. Així, en la 1930-31, ja amb Manolo Maciá en l'equip, els herculans van ser inclosos a la primera categoria regional i la temporada següent, amb Alexander Finning en la banqueta i amb la incorporació de Ramonzuelo, van quedar primers de grup en el Campionat de Lliga de Tercera Divisió.

L'Hèrcules, sota la presidència de José Antonio Larrinaga i amb el mecenes Renato Bardin Mas en la directiva, s'havia convertit en el primer equip de la ciutat i des del 18 de setembre de 1932 comptava amb un estadi propi, Bardin, amb una capacitat de 8.000 espectadors que després va ser ampliada a 12.000. Aquell mateix any el club va estrenar l'escut que coneixem actualment, també adoptat del Club Natació, amb el canvi de les sigles CNA per les de HFC. L'Hèrcules, amb reforços com Manolo Suárez, David Gámiz, Salvador o José Torregrosa, es va proclamar campió de grup de Tercera i va disputar la fase d'ascens a Segona, en la qual va ser eliminat pel Centre d’Esports Sabadell. La mateixa temporada va aconseguir el seu primer campionat regional, que li classificava per al campionat d'Espanya (Copa de la República) per primera vegada en la història i on va tindre un meritori paper fins a ser eliminat en huitens de final pel Betis Balompié.

La segona temporada a Bardin (1933-34) l'Hèrcules va fitxar, entre altres, els jugadors canaris Pérez, Tatono i Múgica. Va disputar la Lliga de Tercera Divisió, però no es va poder classificar per a la fase d'ascens. Després del fracàs lliguer, en la Copa de la República, va aconseguir un gran èxit en arribar a quarts de final.

La gran notícia de la temporada següent (1934-35) va ser l'ascens de l'Hèrcules a Segona Divisió gràcies a una reestructuració de la categoria, que va passar de 10 a 24 participants distribuïts en 3 grups. Els blanc-i-blaus van aprofitar aquella gran oportunitat de la millor manera possible: van ser campions del grup III, per davant del Múrcia FC, Llevant FC i Elx FC, i van passar a una fase d'ascens integrada per 6 equips que disputarien una lligueta. Els herculans, dirigits per Manolo Suárez, es van proclamar campions i van ascendir per primera vegada en la història a la màxima categoria gràcies a un gol de Blázquez en un mític partit contra el Celta disputat el 28 d'abril de 1935 a Bardin.

1936-1939. El parèntesi de la guerra

El colp d'estat de juliol de 1936 es va produir quan ja havia finalitzat la temporada de Primera Divisió, amb els jugadors de vacances, i va interrompre el moment dolç en què es trobava l'Hèrcules, que sens dubte anava a ser un dels equips capdavanters del Campionat de Lliga de la temporada 1936-37, que finalment no es va disputar.

Alacant va romandre fidel a la República i es va convertir en una ciutat de rereguarda durant la contesa, cosa que li va permetre mantindre una certa activitat esportiva. No obstant això, a mesura que transcorria la guerra, les societats esportives anaven perdent tant jugadors com socis i es disputaven cada vegada menys partits.

El club no es va escapar de les incautacions que es van produir en l'àmbit esportiu i va tindre una directiva amb membres proposats per la Comissió d’Incautació d'Indústries, entre els quals va ser elegit president Enrique Picó Carratalá. L'única competició oficial en què va poder participar va ser el Campionat Súper-regional de València-Múrcia (temporada 1936-37), en el qual l'Hèrcules va quedar subcampió a un sol punt del València.

En 1938 el club blanc-i-blau va organitzar un campionat local amateur denominat “Copa Hèrcules”, en què van participar 6 equips, entre ells un herculà, que ho feia fora de concurs. Aquell mateix any va tindre lloc l'últim partit del primer equip de l'Hèrcules durant la guerra. Va ser un amistós disputat el 15 de maig a l'estadi Bardin enfront del CD Llibertat, que va finalitzar amb un 4-1 per als de casa. Posteriorment es van disputar, també a Bardin, diverses trobades en què els participants eren exclusivament equips militars.  

No volem oblidar la figura de José Navarro Alemañ, empleat del club que es va quedar a càrrec de la Secretaria i que va aconseguir conservar l'estadi i els béns de l'entitat en uns temps convulsos. Tampoc podem deixar de recordar els herculans caiguts durant la guerra. Manolo Suárez de Begoña, el seu entrenador, va ser assassinat per milicians de la FAI el 25 d'agost de 1936 i Ramón Mendizábal, llavors aviador de l'exèrcit insurrecte, va morir l'11 de febrer de 1938 en un accident quan realitzava un vol d'entrenament a Badajoz. Finalment, poc després de finalitzar la guerra, el 18 de juny de 1939, la família herculana es va despertar amb una altra trista notícia: Vicente Pastor, el seu fundador, havia mort prematurament.

1939-1954. Instal·lats al futbol d'elit

Després de la guerra civil, l'Hèrcules es va proclamar campió regional de Múrcia en 1939-40, però va patir la pèrdua d'un dels seus màxims precursors com va ser Renato Bardin Delille (maig de 1940). En Primera Divisió va tornar a aconseguir un sisè lloc en Primera Divisió, donant la lliga a l'Athletic Aviació en un sensacional partit en empatar a tres a Bardin contra el Sevilla de Campanal. Una setmana abans, un gol de Tormo a Chamartín va suposar la primera victòria blanc-i-blava davant el Reial Madrid.

L'alineació herculana de l’inoblidable partit contra el Sevilla. Tatono, Adrover, Tormo, Aparicio, Maciá, Pardo i Salvador. Acatxats: Medina, Vilanova, Conde i Pérez.

El club va anar perdent força esportiva i econòmica amb el pas dels anys i en la temporada 1941-42 va passar a anomenar-se Alacant CD, coincidint amb el primer descens a Segona Divisió.

Prompte va tornar al seu històric nom d'Hèrcules. La dècada dels quaranta encara va tindre un altre ascens a Primera en la temporada 1944-45, de la mà de Pagaza, contra el Barakaldo a Bardin, en el qual es va traure a coll… al porter basc quan el conjunt blanc-i-blau va remuntar el gol inicial dels biscaïns. Va ser un ràpid puja i baixa.

En 1945 es va produir l'homenatge a Manolo Maciá, mite de l’herculanisme, en un partit davant el Reial Madrid.

El club va estar nou campanyes a Segona fins que l'asturià Amadeo Sánchez en el comandament tècnic i el primer olímpic alacantí Juanito Pastor en la presidència van construir un gran equip en què es va mesclar l'experiència de Pina, Ernesto o Calsita amb la joventut dels tres juvenils cedits pel Reial Madrid, Durán, Roth i Marsal a més de Antoniet i Armengol. Els cinc sumaven només 102 anys i formaven la davantera “juvenil”.

El club blanc-i-blau va aconseguir el 27 de juny de 1954 un ascens molt celebrat a Bardin contra Osasuna al qual es va vèncer per dos a zero, amb gols de Pina i Roth. Aquest va ser l'últim partit de l'Hèrcules en el camp de Benalua abans de jugar a la Viña. Renato Bardin Mas no va tornar a veure a l'Hèrcules i també va dimitir com a president Juanito Pastor.

L'equip que va vèncer Osasuna i va aconseguir l'ascens. Llebaría, Navarro, Alvarín, Santos, Campillo i Ernesto. Acatxats: Durán, Pina, Roth, Marsal i Armengol.

1954-1971. Llums i ombres a La Viña

Una gran parada de Pazos a La Viña.

L'equip herculà, desconcertat esportiva i institucionalment, va esvarar primer a Segona Divisió i ràpidament va acabar en Tercera en la temporada 1958-59. Allí es va trobar rivals provincials com l'Alacant, la Vila Joiosa, Callosa, etc.

Amb un joveníssim Luis Aragonés en pla estel·lar, els blanc-i-blaus van arrasar en la categoria de bronze i van ascendir ràpidament a Segona Divisió.

El començament de la dècada dels seixanta va contemplar un Hèrcules en Segona, que va anar construint un equip molt recordat per l'afició en el qual destacava un extrem extraordinari natural d'Oriola: Ramón. També hi sobreeixien el canari José Juan (“el gran capità”) o “Superman” Toledo. En la temporada 1965-66, després de guanyar el Calvo Sotelo, l'equip herculà va tornar a Primera. Va ser un pas efímer per la divisió d'or, esguitada pel traspàs truncat de Ramón a l'Atlètic de Madrid, després d'advertir una malaltia cardíaca en el joveníssim jugador blanc-i-blau, que va motivar la seua retirada prematura.

Entrada de l'homenatge a Ramón.

Novament el club es va desplomar fins a Tercera Divisió. Allí el nou president Tomás Tarruella Alonso va reactivar l'afició amb revetles, bous, tómboles, etc. L'afició blanc-i-blava va reaccionar i va escortar a l'equip per totes les rutes de Tercera. La primera temporada, malgrat l'esforç i haver aconseguit el campionat en un dramàtic duel amb el Cartagena, l'Hèrcules va ser frenat primer pel Castelló i després per l'Il·licità. Però a la temporada següent hi va arribar César i després de tornar a ser campió i caure en la primera oportunitat davant el Logroñés en una duríssima eliminatòria amb desempat al Bernabéu, en la segona opció davant Osasuna va aconseguir ascendir a Segona Divisió.

1971-1986. Rico Pérez i Arsenio, arquitectes del gran Hèrcules

Al març de 1971 es produeix un fet clau en la història herculana: José Rico Pérez va arribar a la presidència. L'Hèrcules es va recuperar i va aconseguir pagar la hipoteca de la Viña per a després vendre-la i amb els diners adquirir uns terrenys en el vessant del Castell de Sant Ferran per a construir un nou estadi. Esportivament va tindre l'esglai d'una eliminatòria de promoció duríssima davant el Cartagena. El partit de tornada es coneix com la “batalla del Almarjal”, però l'Hèrcules va romandre en Segona.

A la banqueta va arribar primer l'hongarés Janos Kalmar i després l'arquitecte de l'ascens: Arsenio Iglesias, que va signar en l'estiu de 1973. Després d'una gran temporada i una lluita tancada amb el Betis i el Salamanca va aconseguir un brillant subcampionat i l'ascens després d'una recordada victòria una altra vegada a El Sadar per un gol a dos. La rebuda a Alacant va ser apoteòsica.

A més, el club estava a punt d'inaugurar el nou estadi. Una assemblea il·lusionada va aprovar el nom de José Rico Pérez per a la nova instal·lació, que es va inaugurar contra el Barcelona de Cruyff el 3 d'agost de 1974.

L'alineació de l'ascens a Pamplona: Humberto, José Antonio, Eladio, Rivera, Andreu i Pachón. Nagy, Betzuen, Baena, Varela i Aicart.

Una alineació de luxe de la temporada 1975-76. José Antonio, Saccardi, Santoro, Rivera, Quique i Giuliano. Acatxats: Arieta, Baena, Juan Carlos, Betzuen i Carcelén.

L'Hèrcules, que va empatar tres vegades consecutives al Camp Nou va arribar a ser un equip temut i respectat en el futbol espanyol. Un 3 de desembre de 1980 es va apagar l'estrela de Giuliano. En un partit de Copa del Rei davant el Cartagena una entrada terrible li va destrossar el genoll. El club va sentir la seua baixa d'una manera amarga i la temporada 1981-82 va acabar descendint a Segona Divisió.

Alacant va ser seu del Mundial 82 i va acollir la Selecció Argentina de Maradona, que s'havia proclamat campiona del Món al seu país en 1978.

L'Hèrcules es va recompondre i no va tardar a tornar a Primera amb un equip jove dirigit des del fossat per Carlos Jurado i des del camp per Parra. Una victòria per dos a zero davant el Castelló en un Rico Pérez abarrotat li va catapultar una altra vegada a Primera.

L'Hèrcules que va ascendir davant el Castelló. Espinosa, Mañuz, Cartagena, Fabregat i Álvarez. Acatxats: Santi Bakero, Sanabria, Herbera, Rastrojo, Parra y Reces.

En la temporada 1984-85, el club blanc-i-blau va aconseguir una heroica salvació al Santiago Bernabeu, derrotant al Reial Madrid amb un molt recordat gol de Sanabria. El club havia incorporat al desembre a Mario Kempes, que prompte es va convertir en ídol de l'afició.

Va ser una alegria efímera, perquè la temporada següent va acabar amb un nou descens a Segona en ensorrar-se l'equip amb la marxa de Kempes a Àustria.

1986-1993. Anys de plom

Després del descens de 1986, l'Hèrcules va entrar en una enorme crisi econòmica i esportiva que el va conduir a Segona B en 1988. El descens es va plasmar en una trista derrota davant el Castelló per un a dos, amb un gol en pròpia meta increïble.

Emilio Orgilés va acudir al rescat, però al quadre blanc-i-blau li va costar cinc llargs anys eixir d'una categoria maleïda. A la fi de febrer de 1991 va morir a Santa Pola Manolo Maciá. Amb ell se’n va anar gran part de la història del club.

Al maig de 1991, al Rico Pérez, l'Hèrcules i la seua afició van patir un dels colps més durs de la història herculana en perdre zero a tres i quedar-se fora d'una promoció d'ascens que es tenia a la mà.

No obstant això, en 1992 hi van arribar dos homes que resultarien claus en el ressorgir blanc-i-blau. En la presidència, procedent del Benidorm, Aniceto Benito i del Badajoz un golejador anomenat Eduardo Rodríguez.

1993-1999. Renaixement i tornada a l'infern

L’onze que va vèncer al Martínez Valero (1-2). Parra, Julio, Rafa, Cantero, Falagán i Dani. Acatxats: Azuaga, Armando, Torres, Paco López i Eduardo Rodríguez.

Les temporades següents van ser de transició fins que a la 95-96 la festa tornà a instal·lar-se a Alacant. L’equip, ara dirigit per Manolo Jiménez, va posar-se líder de Segona al novembre i ja no hi va soltar el primer lloc. Va ser una temporada tan rodona que l’Hèrcules cantà l’ascens a Primera quan encara mancaven tres jornades, el 27 d’abril de 1996 al Vivero de Badajoz. En una campanya coral, on va distingir-se una fornada fantàstica d’alacantins (Marí, Lledó, Antón, Paquito, Palomino, Varela…), la grossa se la va endur l’il·licità Sigüenza, autor material del gol de l’ascens després d’una bona jugada de Rodríguez. L’aportació de Jankovic, Visnjic o el gran Manolo Alfaro va ser també determinant.

El Hércules que va ascendir al Vivero de Badajoz. Pavlicic, Gonzalo, David, Valerio, Eduardo Rodríguez i Antón. Acatxats: Varela, Paquito, Visjnic, Alfaro i Palomino.

L’Hèrcules va arribar a temps a la Lliga de les Estreles, la denominació que va rebre la competició espanyola a la 96-97, la primera després la cèlebre Llei Bosman, el fi de les restriccions per a jugadors estrangers. Aquell curs els alacantins van caure als llocs de descens a la tercera jornada i no ja en van ser capaços d’eixir; no obstant això, van gaudir guanyant les dos vegades al Barça de Ronaldo i Figo.

A la 97-98 amb David Vidal va estar a punt de ficar-se a la zona noble de la classificació, però finalment no va poder pugnar per pujar. Aniceto Benito havia deixat la presidència i el club va començar a endinsar-se en una dinàmica altament perillosa. A la 98-99 i encalçat pels deutes, va baixar a Segona B, on naufragaria tristament al llarg de sis temporades.

1999-2005. Travessia pel desert

Amb tota la història de nou per fer, l’Hèrcules, ara propietat d’Enrique Ortiz, comença la 99-00 liderant la Segona B gràcies a una quinta de jugadors del planter com Vicente Verdejo o Manolo Martínez i algun veterà que va acceptar jugar al tercer esglaó, com Conte o Visnjic. Els resultats, no obstant això, van decaure a la segona meitat del curs i Manolo Jiménez va ser acomiadat. L’Hèrcules arribà a la promoció d’ascens, però només va guanyar un partit de sis i continuà ampliant la seua pena.

Els anys passen i l’Hèrcules segueix ancorat a Segona B, l’odissea més dura tot i que a la 01-02 treu el cap i arriba a la promoció sota la batuta de Felipe Miñambres, que havia agafat l’equip arran del cessament del canari Álvaro Pérez, però torna a punxar en el moment clau. La nota més destacable d’aquell periple és, sens dubte, el protagonisme de diversos jugadors de la casa: el porter Toño, l’extrem Fernando i, un poc més endavant, Miguel de las Cuevas. L’arribada de Javier Subirats suposa una tombada transcendental per a l’equip, que comença a signar jugadors del València (Sisi, Carlos Pérez, Butelle…) i a uns altres que seran vitals per al retorn de categoria.

A la 03-04 es va sembrar la llavor del nou Hèrcules, amb Granero d’entrenador i l’arribada de futbolistes de la talla de Sergio Fernández, Sergio Mora, Nano o Merino, tots ells (a més del sevillà Castro, que va arribar al 1999) seran protagonistes en l’ascens del curs següent. La nota luctuosa va ser la mort d’Humberto, exporter i aleshores membre del cos tècnic, durant l’estiu de 2004, enmig de la pretemporada.

2005-2014. Glòria efímera

El retorn s’escenificà el 25 de juny de 2005 a Alacant, després d’haver deixar sentenciat l’eliminatòria al partit d’anada a Alcalá de Henares. Treia el cap l’Hèrcules novament després d’un trajecte espinós que gairebé termina amb la vida de l’entitat. Aquella 04-05 tampoc va ser bufar i fer ampolles i el club va acomiadar Granero i va contractar a Juan Carlos Mandía; que seria el tècnic de l’ascens. Diversos jugadors van elevar el seu caixet i van portar a coll al club; per al record, l’exercici d’Álvaro Cámara, amb algun gol de bella factura i cabdal per a l’anhelat regrés.

L’Hèrcules que va ascendir contra l’Alcalá al Rico Pérez. Butelle, Jordi Martínez, Cámara, Carlos Pérez, Kiko Ratón, Sergio Fernández i Vicente. Acatxats: Castro, Miguel, Sisi i Nano.

Ja a Segona, el club va vendre Miguel de las Cuevas, la seua última joia de la pedrera, i va anar armant un equip potent, encara que allò no li garantir l’èxit fins al pas de diverses temporades. La inestabilitat va ser la dinàmica dels dos primers anys, però l’Hèrcules es va mantindre gràcies a l’aportació de jugadors com Moisés o Sendoa, que ràpidament calar en l’herculanisme. Al llarg d’aquesta època van aterrar a Alacant dos futbolistes de primera línia que necessitaven rellançar les seus carreres i que van canviar el rumb del club per sempre: Farinós i Tote. Ells van ser la imatge d’eixe Hèrcules que a la 08-09 va quedar-se a un pas de la Primera Divisió. L’equip de Mandía va terminar quart i no va pujar, tot i haver fet 78 punts, cosa que mai no havia passat.

A la XNUMX-XNUMX va arribar Esteban Vigo i l’equip va tocar el cel amb les mans en l’última jornada a Irun, en una competició duríssima amb la Reial Societat, el Betis i el Llevant. Jugadors com Delibasic, amb una tripleta a l’Elx; Calatayud, Rufete, Portillo o Tiago Gomes van fer que l’Hèrcules tornara a fer-se amb els grans. El retorn a l’elit XNUMX anys després va suposar un nou esclat a la ciutat, que va lluir amb orgull els colors blanc-i-blaus. L’alegria es va desbordar a l’estiu de XNUMX perquè el club va aconseguir uns fitxatges de renom: el campió del món David Trezeguet, el paraguaià Nelson Valdez o l’holandès Royston Drenthe. El moment més àlgid va ser a la segona data del campionat, amb una rotunda victòria al Camp Nou davant el Barça de Guardiola, Messi, Iniesta i companyia. A la primera volta l’Hèrcules va permetre’s el luxe de guanyar també al Sevilla i de completar una nit màgica al Rico Pérez en què guanyà XNUMX-XNUMX l’Atlètic de Madrid del Kun Agüero, Godín i De Gea.

L'entrada del triomf històric al Camp Nou davant un Barcelona estratosfèric.

Però tan prompte com va arribar, se’n va anar. Una segona volta desastrosa, embullada per assumptes extraesportius, va terminar amb el club a Segona en uns pocs mesos. El club va jugar la promoció l’any següent i va a aconseguir una salvació miraculosa a la 12-13, amb Quique de tècnic. No obstant, a la 13-14 l’Hèrcules va cometre novament el pecat de perdre una categoria que encara no ha recuperat.

2014-actualitat. Caminant en la foscor

Tot just una dècada després, l’Hèrcules es trobava una altra vegada en el punt d’inici. Amb un deute acumulat i la tristor d’haver de reinventar-se novament. En les dos primeres temporades la desgràcia s’aferrissa amb un equip que va aconseguir ficar-se al play-off d’ascens. Ambdues van tindre el denominador comú del Cadis. A la 14-15 una actuació arbitral molt discutible va apartar l’Hèrcules de la final, quedant una imatge icònica, la de Chechu Flores protestant sota la pluja del Carranza. L’extrem i Paco Peña van ser els grans estendards de la plantilla d’aquesta etapa fosca. Un any després, una relliscada d’Álex Muñoz va dilapidar les opcions de l’Hèrcules, aquest vegada en el partit de tornada de la final.

Chechu retirant-se del Ramon de Carranza.

Van passar tres anys fins que el club va tornar a ser respectat a la categoria, fou amb Planagumà a la banqueta i Portillo de director deportiu, a una 18-19 en què l’equip va terminar segon i va perdre la final davant la Ponferradina. Va ser l’últim crit potent d’un Hèrcules que havia omplit el Rico Pérez al partit d’anada gràcies a la faena de jugadors com Falcón, Juanjo Nieto o Carlos Martínez. A la 19-20 el club va coquetejar amb el descens a Tercera fins que la pandèmia va aturar la competició. A la 20-21, amb un nou format, l’Hèrcules va tornar a immolar-se i va baixar a la 2ª RFEF, la quarta categoria del futbol espanyol.

Hui, immers en aquesta 21-22, el club ha recuperat l’alè de la seua afició a les grades, buides durant un any per les restriccions sanitàries, i n’ha tornat a encertir-se que és precisament això, la gran afició, el seu valor més actiu, qui li acompanya en massa estiga en la categoria que estiga. Un sentiment que ja va per cent anys. Per molts més.

#HèrculesCF100 | #TempsDeCentenari

textos: Josep Miquel Garcia, Luis Javier Hernández i Ramón Pérez.